[title]
A hores d’ara, 'La cabaña en el bosque' té pocs secrets: arriba a la nostra cartellera després d’un llarg periple per diferents tipus de pantalles, sempre amb l’etiqueta de pel·lícula capaç de capgirar les convencions del gènere. La seva introducció en dos temps exposa perfectament el joc de capes que va desplegant el film. Tot s’inicia amb ironia: amb dos treballadors de camisa blanca i corbata, oficinistes que es riuen de tot i de tothom, i que, tot i el seu aspecte anodí, semblen pertànyer a una empresa poc convencional. L’humor es talla abruptament amb l’aparició del títol de la pel·lícula, imprès en vermell i amb música a tot volum. Aquest començament, estrany per a una cinta de terror adolescent, dóna pas a una versió més canònica: la d’un grup de joves que es preparen per a un viatge a la muntanya. Els personatges cobreixen tots els estereotips: una noia que s’acaba de tenyir de ros; la seva parella, pilota de futbol americà en mà; l’estudiosa que es vol endur els llibres; el tímid, i el penjat que apareix tot fumat.
En el fons, 'La cabaña en el bosque' és exactament això: una pel·lícula que conjuga i juga amb les convencions del gènere –la cabana, els zombis i d’altres monstres– per acabar donant-los la volta a base d’un cert distanciament irònic i d’un mecanisme narratiu intel·ligent.
Igual que la caseta rural en què s’instal·len els protagonistes, 'La cabaña en el bosque' treballa sobre diferents nivells. És un film de terror que no amaga els clixés. És un homenatge al gènere. És una reflexió autoconscient sobre l’artefacte narratiu. És fins i tot un discurs velat sobre el control, el poder, les tradicions i el poc espai que aquests deixen a la gent del carrer. És una cinta plenament postmoderna, una desconstrucció dels relats de por en què la teoria es filtra des de la ironia i l’acció.
Les escenes en què primer un noi i després una noia espien el de l’habitació del costat a través d’un fals mirall evidencien la vocació de treball sobre la mirada, essència del que és cinematogràfic. De la mateixa manera que els descobriments finals (amb bany de sang pertinentment televisat), expliciten el gust per revelar les costures de la narració. 'La cabaña...' és un divertiment ben articulat, un banquet amb un exèrcit de monstres. Un punt i a part per al gènere.