[title]
Robert Redford segueix sense llançar la tovallola: s'ha autoproclamat portaveu d'aquella consciència liberal nord-americana que havia perdut la por a denunciar públicament les mentides del seu govern (Nixon, el Watergate), i que ara, més que mai, troba prou motius per contraatacar i demostrar que també hi ha compatriotes, els que voten el partit demòcrata, capaços de defensar la Constitució a capa i espasa. És interessant –i problemàtic– que Redford es remunti a una de les primeres tragèdies nacionals dels Estats Units –l'assassinat d'Abraham Lincoln– per parlar de la tendència de l'administració de Bush a buscar caps de turc per revifar l'esperit nacionalista ianqui després dels atemptats de les Torres Bessones.
Arrodonint decimals, Redford quadra l'equació: el que va passar a Guantánamo i els judicis militars celebrats per culpar sospitosos del 11-S sense proves concloents tenien un ferotge precedent en la caça de bruixes organitzada contra Mary Surratt (Robin Wright), la mare d'un dels conspiradors per matar el president Lincoln. Redford es busca el seu alter ego –l'advocat de la Unió, Frederick Aiken (James MacAvoy)– incorporant-se a l'imaginari dels defensors de les causes perdudes però dignes que han poblat el cinema liberal nord-americà des de Cavaller sense espasa (1939). És la seva manera d'inscriure's en el gens subtil missatge d'aquesta matussera reconstrucció històrica: el procés d'il·luminació del protagonista és el del director convertit en professor de pa sucat amb oli que vol aclarir el camí de la veritat per als espectadors ignorants.
I on són, doncs, els decimals? Per què Redford s'entesta a retratar els del sud com a víctimes quan encara no havien abolit l'esclavisme? Per què obvia aquesta circumstància quan el seu discurs ideològic, tan polaritzat, insisteix a identificar els del nord amb els republicans i els del sud amb els demòcrates? Si és cert que la història l'escriuen els vencedors, per què perdre l'oportunitat de reescriure-la sense tornar a mentir?
Incapaç de respondre aquestes preguntes, la pel·lícula necessita l'antitetànica: rígida com un pal d'escombra, busca desesperadament l'embelliment estètic a partir d'estratègies –els contrallums de les seqüències del judici– pròpies d'un anunci dels anys 80. –Sergi Sánchez.