La señorita Julia

Cine, Drama
3 de 5 estrelles
La señorita Julia

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Ara fa 29 anys, Ingmar Bergman va presentar el seu muntatge de 'La senyoreta Julia' de Strindberg al Dramaten, una lectura controvertida que ell mateix anunciava com una tragèdia diabòlica, un malson vertiginós sobre el destí fatal de l’heroïna. Defugia el naturalisme. Defugia la perspectiva psicoanalítica, gran pecat de la major part d’adaptacions, i es tirava de cap a la psicosi. El majordom, Jean, es convertia en un titella servicial, un toia que per primer cop en la història no replicava la força bruta d’un Kowalski de torn. Per més que li posés la navalla a les mans, era ella tota sola qui es llençava a l’abisme.

Liv Ullmann, actriu predilecta de Bergman i mare d’una de les seves filles, ha mirat d’endur-se l’aigua cap al mateix molí. La seva és una Julia crispada, desencaixada i sàdica fins a la histèria, una Jessica Chastain demoníaca, a punt de perdre el seny amb una espatlla pigada al descobert i els llavis que li tremolen com si s’haguessin enganxat amb un ham de pesca. Una versió freda, tòrrida alhora, trepanada per l’'Andante con moto de Schubert' que sona fins que tens la sensació d’haver ficat el cap en un pelador d’alls.

L’any 86 no vaig anar a Estocolm, i per tant, del que va fer Bergman, només en puc dir el que em brinda la intuïció. Però m’imagino el seu malson amb una contenció escandinava. La de 'Persona'. La de 'L’hora del llop'. Pel·lícules, totes dues, molt cerebrals. Ullmann ha fet un gran exercici d’actors: Chastain, deia, increïble, i Colin Farrell, més justet, també té els seus moments de glòria. Però el to peca de desmesura, d’una neurosi sobrealimentada, amb una trama sexual arrencada del fons de les maresmes per fer-te sentir observador d’un ritual bondage. No sempre aconsegueix arrossegar-te cap a l’interior del laberint.

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip

També t'agradarà