[title]
Som al segle XIX, a Lisboa. En Roberto ha tornat d’un llarg viatge i no troba sentit a la vida social de la ciutat. De cop i volta coneix una dona misteriosa, una prostituta que li explicarà la seva turbulenta trajectòria sentimental durant una llarga nit de conversa, i aquesta trobada esdevindrà una obsessió. Explicat així, l’argument de 'La venjança d'una dona' podria semblar un melodrama més aviat vulgar, o com a molt una d’aquestes pel·lícules literàries que creuen tenir-ho tot guanyat amb un vestuari luxós i uns decorats vistosos. Però no.
En el seu quart llargmetratge, el primer estrenat aquí, la cineasta portuguesa Rita Azevedo Gomes utilitza una estratègia molt diferent. En primer lloc, depura fins al límit tots els elements de la posada en escena, reduint el conte de Barbey D’Arevilly del qual parteix en la seva essència. Després, es concentra en el poder de la paraula i els actors (magnífica Rita Durâo), creant un poderós clima hipnòtic. I, per acabar, renuncia a qualsevol tipus de realisme per convertir aquesta història alhora en un conte de terror i en una faula de caire feminista.
El resultat és una pel·lícula delicada i sensible, però també radical i ferotge. La gran peça central, el relat de la dona, esdevé a poc a poc una de les millors seqüències del cinema recent, un diàleg entre dos rostres aŀlucinats, on present i passat es confonen. I l’ús del color i de les ombres, així com d’una austera estètica teatral, aconsegueix que tot plegat sembli una mena de malson entre Oliveira i Lynch, d’un rigorós classicisme però també d’una fèrtil modernitat. Ningú que digui que estima el cinema s’hauria de perdre aquesta pel·lícula.