Carlos Losilla

A Nadav Lapid le gustan los personajes turbios, enigmáticos, insobornables a la hora de agarrarse irracionalmente a sus contradicciones. Lo demostró en 'La profesora de parvulario' (2014), una fábula inquietante en el que una maestra indómita se convertía en la protectora de un niño misterioso con vocación de poeta. Y lo confirma ahora en 'Sinónimos', no menos esquiva y resbaladiza, donde lo que hace es seguir la pista de un joven exmilitar israelí que se presenta en París con ganas de olvidarse de quién es y de dónde viene. Con este material, Lapid habría podido construir una película explícitamente política sobre una determinada cultura judía que mezcla sin escrúpulos fanatismo religioso y obsesión militarista. En lugar de eso, sin embargo, huye de las soluciones fáciles y se inclina hacia una reflexión sobre las identidades culturales vistas como una ficción, un relato personal y colectivo que nos empeñamos en mantener incluso cuando la realidad lo desmiente. No esperéis encontrar aquí una trama fácil o confortable. En el seno de una puesta en escena extremadamente física, Lapid utiliza el cuerpo y el lenguaje de su actor para enfrentarse violentamente con el entorno, con los parisinos que conoce y con la ciudad que quiere conquistar, y para hacerlo testigo de una Europa decadente incapaz de reconciliarse con sus raíces. Y es así como, en un tono personalísimo, entre la comedia del absurdo y la crónica feroz, 'Sinónimos' se convierte hoy por hoy en la mejor película de la

A Nadav Lapid li agraden els personatges tèrbols, enigmàtics, insubornables a l’hora d’aferrissar-se irracionalment a les seves contradiccions. Ho va demostrar a 'La professora de parvulari' (2014), una faula inquietant en què una mestra indòmita esdevenia la protectora d’un nen misteriós amb vocació de poeta. I ho confirma ara a 'Sinónimos', no menys esquiva i relliscosa, on el que fa és seguir la pista d’un jove exmilitar israelià que es presenta a París amb ganes d’oblidar-se de qui és i d’on ve. Amb aquest material, Lapid hauria pogut construir una pel·lícula explícitament política sobre una determinada cultura jueva que barreja sense escrúpols fanatisme religiós i obsessió militarista. En lloc d’això, però, fuig de les solucions fàcils i s’inclina cap a una reflexió sobre les identitats culturals vistes com una ficció, un relat personal i col·lectiu que ens obstinem a mantenir fins i tot quan la realitat el desmenteix. No espereu trobar aquí una trama fàcil o confortable. En el si d’una posada en escena extremadament física, Lapid utilitza el cos i el llenguatge del seu actor per enfrontar-lo violentament amb l’entorn, amb els parisencs que coneix i amb la ciutat que vol conquerir, i fer-lo testimoni d’una Europa decadent incapaç de reconciliar-se amb les seves arrels. I és així com, en un to personalíssim, entre la comèdia de l’absurd i la crònica ferotge, Sinónimos esdevé ara per ara la millor pel·lícula de la cartellera.

Personalísima mirada al mito de Salomé, que aquí se sitúa en la guerra de Irak, este cuarto largometraje de Lluís Miñarro no debe verse como una adaptación literaria, ni tampoco desde el género bélico, ni mucho menos a la manera de una película histórica. Misteriosamente, sin embargo, se trata de todo esto y mucho más. La primera parte toma el desierto como trasfondo y recrea la atracción erótica que experimenta la hija de un alto oficial estadounidense por un prisionero que más bien parece un monje. La segunda traslada el conflicto al ámbito familiar y propone un estallido de colores y de formas que combina teatro y cabaret sin prejuicios. Miñarro fabrica imágenes de una pureza magnética, casi hipnótica, que hablan de pasión y de sexo, de política y de historia reciente, sin doblarse nunca a ningún tipo de convencionalismo cinematográfico. El punto de partida tal vez es la 'Salomé' de Oscar Wilde, o la de Strauss, pero luego la película pasa por Buñuel y Fassbinder, incluso Douglas Sirk y Pasolini, para dar lugar a un relato tumultuoso, que siempre va por caminos imprevisibles. Y el resultado es sorprendente y divertido, una propuesta libre y desinhibida que nunca excluye el rigor. El epílogo quedará como uno de los fragmentos más memorables del cine de este año.

Personalissima mirada al mite de Salomé, que aquí se situa a la guerra de l'Iraq, aquest quart llargmetratge de Lluís Miñarro no s'ha de veure com una adaptació literària, ni tampoc des del gènere bèl·lic, ni molt menys a la manera d'una pel·lícula històrica. Misteriosament, però, es tracta de tot això i molt més. La primera part pren el desert com a rerefons i recrea l'atracció eròtica que experimenta la filla d'un alt oficial nord-americà per un presoner que més aviat sembla un monjo. La segona trasllada el conflicte a l'àmbit familiar i proposa un esclat de colors i de formes que combina teatre i cabaret sense prejudicis. Miñarro fabrica imatges d'una puresa magnètica, gairebé hipnòtica, que parlen de passió i de sexe, de política i d'història recent, sense doblegar-se mai a cap tipus de convencionalisme cinematogràfic. El punt de partida potser és la 'Salomé' d'Oscar Wilde, o la de Strauss, però després la pel·lícula passa per Buñuel i Fassbinder, fins i tot Douglas Sirk i Pasolini, per tal de donar lloc a un relat tumultuós, que sempre va per camins imprevisibles. I el resultat és sorprenent i divertit, una proposta lliure i desinhibida que mai no exclou el rigor. L'epíleg quedarà com un dels fragments més memorables del cinema d'aquest any.

Segundo largo dirigido por Casey Affleck, tras aquel 'fake' sobre Joaquin Phoenix que se tituló 'I'm still here', esta película constituye una sorpresa, el descubrimiento de un cineasta minucioso y sensible. Y no es que las virtudes del film anterior fueran pocas, sino que el debut de Affleck en la ficción pura tiene otros valores aún más evidentes y deslumbrantes. La historia de un hombre y su hija adolescente, perdidos en un mundo postapocalíptico en el que han desaparecido casi todas las mujeres, podría haber dado lugar a la típica película de género a medio camino entre la acción y el sentimentalismo, pero no es el caso. 'La luz de mi vida' se limita a partir de esta premisa para convertirse paulatinamente en un apasionante poema visual, la emotiva crónica de un doble aprendizaje. Más cerca del western que del cine fantástico, Affleck compone el film con tonos siempre apagados y sombríos, y da forma a un universo invernal que también funciona como reflejo de los sentimientos de los protagonistas. Y aún más: modula el drama sin subir nunca la voz, huye de la violencia y la espectacularidad hasta que el relato se lo pide, construye un riguroso ejercicio de puesta en escena que finalmente nos habla de un mundo que se acaba y de otro que comienza. Es decir, de nuestro presente más inmediato.

Segon llarg dirigit per Casey Affleck, després d’aquell fake sobre Joaquin Phoenix que es va titular 'I’m still here', aquesta pel·lícula constitueix tota una sorpresa, el descobriment d’un cineasta minuciós i sensible. I no és que les virtuts del film anterior fossin poques, sinó que el debut d’Affleck en la ficció pura en té d’altres encara més evidents i enlluernadores. La història d’un home i la seva filla adolescent, perduts en un món postapocalíptic en el qual han desaparegut gairebé totes les dones, podria haver donat lloc a la típica pel·lícula de gènere a mig camí entre l’acció i el sentimentalisme, però no és el cas. 'La luz de mi vida' es limita a partir d’aquesta premissa per esdevenir de mica en mica un apassionant poema visual, l’emotiva crònica d’un doble aprenentatge. Més a prop del western que del cine fantàstic, Affleck compon el film amb tons sempre apagats i ombrívols, i dona forma a un univers hivernal que també funciona com a reflex dels sentiments dels protagonistes. I encara més: modula el drama sense apujar mai la veu, defuig la violència i l’espectacularitat fins que el relat li ho demana, construeix un rigorós exercici de posada en escena que finalment ens parla d’un món que s’acaba i un altre que comença. És a dir, del nostre present més immediat.

Un dels personatges més populars de la cultura francesa postrevolucionària, Eugène-François Vidocq, va arribar a ser director de la Sûreté Nationale després d’haver estat delinqüent, confident i detectiu. El cinema ha portat la seva vida a la pantalla en diferents ocasions –la darrera: 'Vidocq' (2001), amb Gérard Depardieu– i ara és l’hora de Jean-François Richet, que torna a la indústria del seu país després de 'Blood father' (2016), la seva experiència hollywoodenca amb Mel Gibson. No es tracta d’una dada insubstancial: 'El emperador de París' està concebuda més com una pel·lícula policíaca i d’aventures que com una indagació històrica o un biopic. Richet observa el seu protagonista quan està a punt de donar el pas des del món de l’hampa al de la legalitat. L’ambient que descriu, així com les peripècies que desgrana, inclouen un retrat dels baixos fons del París napoleònic molt proper a alguns dels films de Scorsese sobre Nova York, posem per cas. Però l’operació no funciona del tot perquè falta alguna cosa: aquell moment de canvi social exigia una mirada més perspicaç, més incisiva, també més crítica, que mostrés com pot néixer un nou Estat a partir de la violència i la corrupció (sense necessitat de renunciar ni al gènere ni als cops de puny).

Lejos de ser una crónica de la masacre que un terrorista de extrema derecha provocó en un campamento juvenil noruego en julio de 2011, este nuevo largometraje de Erik Poppe propone una historia de ficción basada en aquellos hechos reales. Vemos a una adolescente en busca de su hermana una vez comenzado el tiroteo. Y su recorrido nos es mostrado en un plano-secuencia en tiempo real que deja atrevidamente fuera de campo tanto al asesino como a la mayor parte de las víctimas. El resultado es más un escalofriante film de terror que un ejercicio naturalista o una reflexión política, pero no deja de proponer una metáfora devastadora respecto al género. Ahora ya no es ningún psicópata de feria el que persigue nuestra 'final girl'. Ahora la cosa va muy en serio.

Lluny de ser una crònica de la massacre que un terrorista d’extrema dreta va provocar en un campament juvenil noruec el juliol del 2011, aquest nou llargmetratge d’Erik Poppe proposa una història de ficció basada en aquells fets reals. Veiem una adolescent a la recerca de la seva germana un cop començat el tiroteig. I el seu recorregut ens és mostrat en un pla-seqüència en temps real que deixa agosaradament fora de camp tant l’assassí com la major part de les víctimes. El resultat és més un esgarrifós film de terror que no pas un exercici naturalista o una reflexió política, però no deixa de proposar una metàfora devastadora respecte al gènere. Ara ja no és cap psicòpata de fireta el que persegueix la nostra final girl. Ara la cosa va de debò.

Nueva versión de la película del mismo título de 1988 –la primera parte de una saga de larguísima duración–, este 'Muñeco diabólico' que ahora se estrena quiere ser mucho más realista y agresivo que el original. El muñeco en cuestión es un invento informático con un defecto de fábrica que lo vuelve fiel como un perro, pero también implacable y violento. El adolescente que se convierte en su dueño se nos presenta como un 'millennial' con problemas de relación obsesionado con la tecnología. Y la sociedad en la que vive parece que solo pueda pensar en el consumo. El noruego Lars Klevberg gestiona estos elementos con habilidad no exenta de ironía, con una mirada crítica que mezcla la parodia del cine de Steven Spielberg con el gore más sangriento. Pero el resultado no deja de ser paradójico. Poco a poco acaba transformándose en lo que quería poner en solfa: la película, finalmente, se muestra incapaz de superar su condición de producto de consumo confeccionado con sangre, vísceras y bromitas quizás demasiado fáciles.

Nova versió de la pel·lícula del mateix títol del 1988 –la primera part d’una saga de llarguíssima durada–, aquest 'Muñeco diabólico' que ara s’estrena vol ser molt més realista i agressiu que l’original. El ninot en qüestió és un invent informàtic amb un defecte de fàbrica que el torna fidel com un gos, però també implacable i violent. L’adolescent que esdevé el seu amo se’ns presenta com un 'millennial' amb problemes de relació obsessionat amb la tecnologia. I la societat en què viu sembla que només pugui pensar en el consum. El noruec Lars Klevberg gestiona aquests elements amb habilitat no exempta d’ironia, amb una mirada crítica que barreja la paròdia del cinema de Steven Spielberg amb el gore més sagnant. Però el resultat no deixa de ser paradoxal. De mica en mica acaba transformant-se en allò que volia posar en solfa: la pel·lícula, finalment, es mostra incapaç de superar la seva condició de producte de consum confeccionat amb sang, fetge i brometes potser massa fàcils. 

Cédric Kahn es un cineasta interesante, siempre original, pero que aún no ha llegado a hacer una gran película. Con 'El creyente', que ganó el premio al mejor actor en el Festival de Berlín, lo sigue intentando, y el resultado es, de nuevo, a la vez atractivo y dudoso. La perspectiva desde la que contempla a su protagonista, un adolescente enganchado a la heroína que va a parar a una pequeña comunidad cristiana para curarse, comienza como una crónica naturalista, continúa con un enfrentamiento entre la fe y la razón y finaliza como un relato de iniciación a la vida, lo cual no está mal. Pero Kahn no aprovecha esta dispersión para elaborar un discurso matizado y complejo, sino que su voz queda fragmentada, no sabemos muy bien por dónde quiere ir. Y cuando llega a la cuestión religiosa, tampoco se plantea dar una visibilidad plausible a estos sentimientos, prefiere fabricar imágenes pulcras e inmaculadas, pero también más bien frías y superficiales. Queda, eso sí, un relato intrigante y respetuoso, que sabe rehuir, siempre con elegancia, cualquier maniqueísmo o tendenciosidad.