[title]
Seria interessant fer conversar 'National Gallery' amb una altra pel·lícula recent, 'Museum hours' de Jem Cohen. Totes dues transcorren a les estances d’un museu, adoptant un to civilitzat i observador que es tradueix en un tempo joiosament relaxat. Són obres agradables de mirar i habitar. Però si el film de Cohen entenia aquest escenari com a marc del naixement d’una amistat entre un vigilant del Kunsthistorisches Museum de Viena i una canadenca, 'National Gallery' multiplica la quantitat de figures humanes i obre el pla fins a abastar la totalitat de la institució britànica que li dóna nom.
Al llarg de la seva trajectòria, Frederick Wiseman ha demostrat tenir una mirada tan privilegiada com pacient, que li permet abordar entitats enormes i abstractes –el ballet de l’Òpera de París a 'La danza', la universitat a 'At Berkeley'– com a organismes físics, que poden ser compresos a través d’una dissecció precisa. A 'National Gallery', el director segueix directius i treballadors del museu, i mentre els primers carreguen el pes conceptual de l’espai, debatent maneres d’obrir-se al públic sense perdre prestigi, o la conveniència d’associar-se amb un esdeveniment aliè a la cultura, els segons busquen maneres de restaurar pintures degradades, o tracten de localitzar la llum que permeti contemplar idealment cada quadre.
Però les seqüències més extraordinàries del film són aquelles en què els guies del museu interactuen amb els visitants: uns doten de vibració teles centenàries a través del didactisme històric, i els altres comprenen que l’art no és inert, i que sempre hauria de poder dialogar amb la persona que el mira.