1898, los últimos de Filipinas

Sembla que en els últims temps ha revifat l’antiga tendència del cinema històric de tipus imperialista i marcat accent patriòtic. L’any passat va ser 'Palmeras en la nieve' de Fernando González Molina, una pel·lícula ambientada a l’illa de Fernando Poo, antiga colònia espanyola. Ara es confirma la moda amb aquesta nova versió d’una pel·lícula clàssica del franquisme, estrenada l’any 1945 sota direcció d’Antonio Román. L’opera prima de Salvador Calvo aborda els fets a través dels motlles de la superproducció més ortopèdica: plans zenitals, imatges ralentitzades, subratllats narratius (i musicals) a dojo i un planter de personatges que freguen la caricatura. Cinema que és en realitat televisió de luxe, pensada per ser deglutida per les grans audiències. No obstant això, al contrari de 'Palmeras en la nieve', 'Los últimos de Filipinas' està exempta d’impostura artificial i pretensiosa. Això, d’alguna manera, la redimeix. El resultat és una pel·lícula ingènua però eficaç a l’hora de retratar l’absurd de la guerra i dels ideals colonialistes.