[title]
Darrere la seva aparença de drama domèstic a l’anglesa, educat i distant, '45 años' amaga una versió de Persona feta per a tots aquells matrimonis que hagin de celebrar les bodes d’or (o les d’argent) en les pròximes setmanes. Al cap i a la fi, i com molt bé il·lustra la millor seqüència de la pel·lícula, la vampirització femenina es produeix en el terreny de les imatges projectades des del passat, en una pantalla espectral que invoca l’implacable pas del temps i els seus efectes en la percepció que tenim de nosaltres mateixos, de què hem viscut i què hem perdut pel camí.
'45 años' conforma un exceŀlent díptic amb l’anterior film d’Andrew Haigh, la subtil 'Weekend'. Si aquella plasmava el naixement de l’amor, aquesta és la seva nèmesi: això és la crònica d’una revelació ombrívola, aquella que ens obre els ulls per dir-nos que potser no coneixem la persona a qui estimem i amb qui hem compartit l’existència. L’arribada d’una carta, que embolcalla un cadàver com si fos un sudari, transformarà la mirada de la Kate, a qui comença a costar-li reconèixer el seu marit, i el que és pitjor, a reconèixer-se a ella mateixa.
Haigh dirigeix aquesta obra de càmera amb mans de vidre i sensibilitat d’orfebre. Amb la delicadesa no exempta de duresa d’un conte de Charles Baxter o Alice Munro, el film no obvia obstacles –una preciosa escena de sexe– ni situacions incòmodes, tot i que desprèn una familiaritat que fa por. I amb Charlotte Rampling, una actriu que, com diria Raimon, no és d’eixe món.