[title]
Com si els dimonis de Dostoievski visquessin a la Galícia obrera més tancada, aquí tenim tres borratxos que buiden ampolles d’aiguardent amagats al mig del bosc, lluny de les seves famílies, de gresca tribal. Un conte que comença inofensiu, com una nadala russa, com aquells arreplegats de la massa proletària conservada en alcohol com cogombrets avinagrats que al principi de 'Les harmonies de Werckmeister' feien un ball que emulava les òrbites planetàries del sistema solar. Una pel·lícula seductora, que malgrat to fa una intensa olor d'antic. Ignacio Vilar pren el títol d'una novel·la d'Eduardo Blanco Amor que Gonzalo Suárez ja havia adaptat l'any 1977, en plena Transició, i que ara té la tendresa arnada d'aquells records atàvics que no tenen res a veure amb el nostre present.