A propósito de Llewyn Davis

El fetge de Prometeu sempre torna a créixer perquè una àguila el devori,  Sísif torna a pujar la roca que caurà cada vegada que arribi al cim i Llewyn Davis sempre trepitjarà un bassal gelat d’aigua, sempre rebrà una pallissa a un cul-desac. Coneixem el costat més implacable dels Coen –el que pensa que l’home es mereix ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra–, però el seu característic cinisme es matisa en el retrat   commovedor d’un artista de la fam, egoista i malastruc, el geni del qual acaba arribant massa tard o massa aviat a tot arreu. Com el gat esmunyedís que es converteix en la baula perduda que uneix anècdotes hilarants (la gravació de la cançó amb Justin Timberlake) amb episodis devastadors (la trobada amb el manager), Davis és un  enigma. I és impossible que traguem els ulls de la pantalla, seduïts per una memorable interpretació d’Oscar Isaac, per un blanc i negre del color dels pulmons d’un fumador passiu, per un determinisme existencial que ens clava a la butaca fins al final.