[title]
Si veiem aquesta pel·lícula amb la intenció de retrobar-nos amb el guionista de 'Taxi driver' i 'Toro salvatge', amb el director de 'Hardcore' i 'American gigolo', segur que sortirem decebuts. Si canviem el xip i veiem l’actual Paul Schrader com un cineasta encara a la recerca, que es nega a complir les normes del Hollywood més ortodox, llavors gaudirem d’un film potser dubitatiu i imperfecte, però també apassionant en les seves troballes, en la demostració que la joventut no és imprescindible per saber rebutjar la rutina i l’avorriment. Basada en les novel·les de Yoram Kaniuk, 'Adam resucitado' osciŀla entre el passat i el present, entre els camps d’extermini i els anys 60, per parlar d’un personatge marcat per una nebulosa mental.
Schrader utilitza dues estratègies que podrien semblar contradictòries. D’una banda, no prescindeix de l’estructura convencional de 'flashbacks', fins i tot utilitzant el blanc i negre per al passat i el color per al present. D’una altra, esmicola tots els mecanismes dramatúrgics habituals, recorre a la distància irònica i no dóna gaires pistes d’allò que de debò pretén. Com quedem? La clau resideix en una qüestió de to narratiu: en cap moment no intenta explicar un relat realista, sinó que tot resulta desequilibrat, va de l’onirisme al número de titelles sense cap mena de vergonya. És més a prop de determinades estructures teatrals i noveŀlístiques contemporànies que del cinema convencional. I poc a poc ens adonem que allò que intenta és, sobretot, posar en escena una ment turmentada i la seva possible redempció.
El desequilibri d’Adam prové d’un oficial nazi que el va humiliar fins a transformar-lo en un gos –metàfora!–. Sembla que es pot salvar quan troba un nen que es comporta com un animal –literal!–. Però, un moment… no som aquí davant dels temes clàssics de Schrader, aquells protagonistes seus que bordejaven l’abisme per tal d’esquivar-lo en el darrer minut gràcies a un acte epifànic? Potser 'Adam resucitado' canvia les formes, però no el fons. El seu és un exercici de prestidigitació que torna a l’origen fent una passejada per noves formes d’expressió. De vegades és incoherent, fins i tot caòtic, però els ritmes són tan aŀlucinats com sempre. Schrader segueix buscant-se, cada cop més frenètic. –Carlos Losilla.