Afterparty

No és estrany que Miguel Larraya citi 'Saw' i 'Tesis' com dues de les seves pel·lícules de terror favorites. De la primera, n’aprofita l’espai claustrofòbic –aquí, un xalet laberíntic hermèticament tancat– i el joc del gat i el ratolí, amb sorpreses inversemblants a cada canvi de pla. De la segona, l’esperit de denúncia de l’ús i abús de les imatges avui dia, la indiferència a la violència que crea en els adolescents, la manca de distinció entre allò privat i allò públic, i bla bla bla. Que el protagonista sigui un actor de fulletó televisiu, ídol de masses sense escrúpols, podria oferir una lectura irònica sobre el capriciós món de la celebritat catòdica a Espanya i els seus efectes sobre la població 'teenager', però 'Afterparty' és tan maldestra en els seus girs de guió, els intèrprets tan amateurs i els assassinats tan vistos, que no arriba ni al taló dels seus models.