[title]
La pel·lícula de Zannou pica, però el seu efecte és més innocu del que sembla. Té ràbia dins, i ganes de fer una paràbola al voltant de la societat en què vivim furgant en la violència i el racisme. Però tot i les bones intencions, el resultat no deixa d’acomodar-se a les claus més estereotipades del relat de superació i redempció dels personatges que poblen el seu univers. Uns personatges perfilats a través de l’arquetip i que només aconsegueixen assolir certa profunditat en comptades ocasions. Tot i això, a Alacrán enamorado, s’hi filtra autenticitat a l’hora de retratar els paisatges marginals de la ciutat. La pel·lícula fa olor de suor, tuguris de mala mort i misèria moral. I les seves imatges tenen força, impacte immediat, com a American history X, encara que caigui en l’element emfàtic. Excel·lents interpretacions, això sí, d’Álex González i Carlos Bardem.