[title]
Algunes criatures haurien de quedar-se per sempre asexuades. Especialment si es relacionen amb records de la infància. Em refereixo, per exemple, a Doraemon, Espinete o Astèrix i Obèlix. Perquè veure un Astèrix esclau de la carn a l’estil “persecució de sueques” (en aquest cas, bretones) resulta traumàtic. No cal dir que si afegim al despropòsit incòmodes acudits que qüestionen la virilitat de les creacions de René Goscinny i Albert Uderzo, perquè “viuen junts i tenen un gosset”, la cosa fa tremolar. La quarta adaptació a imatge real de la saga francòfona, la primera sotmesa a un insípid 3D, beu a plaer d’'Astèrix a la Bretanya' i 'Astèrix i els normands' (historietes animades el 1986 i el 2006). Com a mòrbida curiositat, us ho dic: el 'guest starring' corre a càrrec de Catherine Deneuve, que exerceix de 'celebrity' dissecada/nina de cera. I ja no parlem dels fracassats intents de referenciar 'Kill Bill', 'Star Wars' o 'La taronja mecànica'. El pop no es va fer per a això. –Laura Maza.