[title]
La seqüela d''Avatar', que James Cameron ha trigat 13 anys a fer, ja és aquí, entranyablement sincera i diferent de gairebé qualsevol altra superproducció moderna que puguis veure. La meitat de la diversió consisteix a mirar d'esbrinar què estàs presenciant realment. Proporciona tal quantitat d'imatges i acció èpica que necessitareu el vostre propi port USB per absorbir-ho tot d'una sola vegada. Hi ha balenes que parlen, fades aquàtiques i una infinitat d'altres meravelles al·lucinants. Quan, mentre els crèdits avançaven, un amic em va preguntar: "Llavors, era Kate Winslet qui feia de balena?" Em va semblar una pregunta totalment raonable.
Perquè consti, Winslet, una de les noves incorporacions respecte al repartiment del 2009, no interpreta la balena. Irreconeixible en forma d'avatar, és una de les líders tribals oceàniques que ofereixen refugi a l'insurgent Na'vi Jake Sully (Sam Worthington), la seva parella Neytiri (Zoe Saldaña) i els tres nens (Jamie Flatters, Trinity Bliss i Britain Dalton) que han tingut des de la primera pel·lícula. Els humans han tornat a Pandora amb més idees d'explotació i tenen Sully, un William Wallace de pell blava alt com un sant Pau, al seu punt de mira.
Proporcionant el yin militarista al yang espiritual de la pel·lícula, torna el coronel Quaritch (Stephen Lang). Pensàveu que era mort? Bah. El guió de Cameron només el ressuscita en forma d'avatar de Na'vi, assedegat de venjança. Es dirigeix a la jungla amb un equip fortament armat.
No cal dir que els al·lèrgics a les imatges CG haurien d'abordar la pel·lícula amb extrema precaució
No cal dir que els al·lèrgics a les imatges CG (generades per computadora) haurien d'abordar la pel·lícula amb extrema precaució. Representades amb la claredat cristal·lina de l'HFR (imatge d'alta freqüència, molt menys horrorosa aquí que a les pel·lícules del 'Hobbit' de Peter Jackson), cada tentacle flotant lluminós, cada peix alienígena i cada escena d'acció representa tota una galàxia de píxels. En 3D, és immersiva al màxim, si bé una mica estranya. És una pel·lícula amb la seva pròpia longitud d'ona, tant visualment com en la seva filosofia hippie californiana, i cal que estiguis disposat a sintonitzar-hi.
Amb una tercera (i possiblement quarta i la cinquena) pel·lícula en camí, és inevitable que s'hi hagin sembrat nous McGuffins i futurs arcs narratius, tot i que els personatges, inclosos els nens, estan prou ben dibuixats per oferir algunes idees impactants sobre les nostres responsabilitats amb les nostres famílies i amb el planeta. Guanya per un pèl 'Terminator 2' com la millor pel·lícula de Cameron sobre les càrregues de la paternitat davant de màquines de matar sense remordiments.
Hi ha defectes evidents. La construcció del món es fa una mica massa granular a la segona hora, la trama funcional es basa més en segrestos de nens més fàcils de predir que en qualsevol pel·lícula des de Taken 3, i els diàlegs no són exactament Cameron vintage.
Però si l'escriptura de guió no té l'efervescència d''Aliens', 'True lies' i d'altres, no tornem a Pandora per la xerrameca. Aquí, el gran atractiu és l'espectacle, i 'El sentit de l'aigua' això ho acompleix. El món submarí és tan immersiu i creïble, que mig esperareu que David Attenborough intervingui amb alguns comentaris informatius. Fins i tot aquest gran home, però, tindria dificultats per explicar el depredador aquàtic veloç i ferotge que travessa els esculls de corall com si fossin núvols de cotó sucre.
"El més perillós de Pandora", reflexiona algú sàviament en un moment donat, "és que te l'acabes estimant massa". Jim Cameron no hi està d'acord. No es pot estimar prou (i el sentiment és contagiós).