[title]
Poc té a veure la presentació a l’inici del film d’un futur proper però distòpic, en què la crisi econòmica ho ha devastat tot, amb la resta de la pel·lícula. Primer veiem uns exteriors recognoscibles, de contenidors, aparcaments i diaris que apeŀlen directament un imaginari actual. Tot seguit, entrem en un espai fred, de ciment i pedra i de caires futuristes, en què una parella separada es retroba anys després d’haver perdut el seu fill. 'Ayer no termina nunca' neix amb una certa pretensió de crítica social, però el seu desenvolupament és massa gruixut, exempt tant de profunditat com d’emoció. Isabel Coixet deixa els seus dos protagonistes sols en aquest espai distant. Tot està excessivament vehiculat a través de la paraula. La pel·lícula queda a mig camí: entre un plantejament teòric que no aconsegueix transgredir i un sentimentalisme que no aflora. El cinema s’absenta; també ho fa l’anàlisi d’aquest present convuls i el dolor per la pèrdua.