Barbara

Amics i curiosos de la chanson, aneu amb compte: a Barbara no trobareu el didactisme amb què una maquillada Marion Cotillard explicava la biografia d'Édith Piaf a 'La vida en rosa'. Tampoc les vistoses fantasies dibuixades per Joann Sfar a 'Gainsbourg (vida de un héroe)'. A canvi, la pel·lícula de Mathieu Amalric llança a l’espectador una de les propostes més arriscades i estimulants de la temporada: una obra amb aparença d’assaig general, i que sorgeix d’un desig molt fort, dut fins a les últimes conseqüències: veure Jeanne Balibar (antiga companya del director, mare dels seus fills) fusionant-se amb la figura de Monique Serf, més coneguda pel seu nom artístic, Barbara. De fet, la vida i miracles de la 'chanteuse' no semblen interessar especialment a Amalric, que relega aquests detalls a pinzellades recreades a la ficció dins la ficció que roda el seu alter ego a la pel·lícula. Allò que de veritat fascina el cineasta és la veu i l’expressivitat de Barbara, i dedica tot el seu esforç a filar un muntatge on el material documental troba una continuïtat directa en la dramatització, cosa que crea un miratge on Barbara i Balibar són una sola icona. Una proesa que hauria sigut impossible d’aconseguir sense l’extraordinària capacitat de l’actriu, recentment guardonada amb un Premi César per la seva feina al film, per vampiritzar els gestos i manierismes de l’autora de 'L’aigle noir', amb les ulleres fosques, tricotant en un cotxe en marxa.