[title]
Tim Burton tenia un material de primera entre mans, una història quasi idèntica a la que ens va explicar Fritz Lang l’any 1945 a 'Perversitat', portada als temps del naixement del pop, al moment en què el 'kitsch' era un valor en alça i la crítica de l’art havia de canviar els seus estàndards. És la història de Margaret Keane, una pintora que durant anys va deixar que el seu marit li anés robant tots els quadres sense dir ni mu. Un marit que era un farsant, un barrut que s’emportava la fama i els quartos, mentre ella, des de l’ombra d’un taller tancat amb pany i forrellat, treballava dia i nit, produint obra nova.
Però Tim Burton ho ha desaprofitat a consciència. 'Big eyes' és la decepció del Nadal. Quan no resulta irritant, és despietadament insulsa. I mira que Burton tenia opcions d’èxit. Podria haver jugat el seu costat monstruós, convertit el sumari del cas en una rondalla actual, tipus 'Dark shadows' o 'Eduardo Manostijeras': una esposa abnegada que es queda desperta cada nit al calabós intentant convertir la palla en filets d’or. Podria haver seguit el patró de la paròdia biogràfica d’'Ed Wood'. I també podria haver explorat la figura de l’artista impostor. Amb el virtuosisme estètic, marca de la casa, hauria sortit reguapo.
Em quedo amb dos bons moments, per desgràcia fugaços. Primer, l’aŀlucinació d’Amy Adams al supermercat, en què els seus paisans se li apareixen amb uns ulls gegantins, com els putxineŀlis de 'La núvia cadàver'. Segon, Christoph Waltz, als límits del coma etílic, llençant llumins encesos per tota la casa. A banda d’això, l’artefacte és d’un convencional tan poc inspirador que avorreix les pedres, amb un final feliç que sembla 'Saving Mr. Banks'. Només falta que surtin tots junts a fer volar un estel i cantin agafats de la mà.