Blue Ruin

El Jeff Nichols primerenc de 'Shotgun stories' (2007), que iŀlustrava una història ambientada a l’Amèrica profunda sobre una venjança de proporcions bíbliques, es podria identificar amb el Jim Mickle de la recent 'Frío en julio' (2013), un altre conte ferotge de famílies que només parlen amb pistoles a la mà. Es tracta d’una tradició americana que ve d’aquell duel a trets a l’OK Corral que van escenificar cineastes com John Ford o John Sturges. Però també d’una certa tendència gòtica que procedeix d’Edgar Allan Poe o Nathaniel Hawthorne, dels seus relats sobre mansions decadents i llinatges que s’esgoten.

Doncs bé, al bell mig de tot això hauríem de situar una pel·lícula tan singular com 'Blue ruin', el segon llarg de Jeremy Saulnier. Tot es redueix a un home en el seu cotxe, de casa en casa, intentant resoldre un assumpte que va començar molts anys enrere, de fet en una altra generació.

Però l’estil de Saulnier és estranyament pausat i tranquil, d’una calma sempre tensa, d’una trama zigzaguejant, que comença com una novel·la naturalista i acaba en l’abstracció total, en una mena d’espai mental aŀlucinat. I que finalment es limita a ensenyar la trajectòria circular d’un tipus que surt del no-res per convertir-se en el protagonista de l’eterna història del destí ineludible, d’allò que s’ha de fer perquè així ho diuen els astres, o les lleis no escrites. Geomètrica i fatalista, sense un àtom de pietat per a ningú, 'Blue ruin' és com el fill bastard d’alguna pel·lícula de Fritz Lang que portés els codis primigenis del western cap a una mena de cor de les tenebres, en el mateix centre de l’obscura vida americana.