[title]
Fa gairebé 40 anys, 'Els turons tenen ulls' representava fil per randa aquell “retorn dels reprimits” que, segons el crític canadenc Robin Wood, feia del cine de terror dels 70 un gènere de denúncia sociopolítica. La història sagnant d’una família perduda en el desert i torturada per un clan de caníbals semblava provocar l’emergència, com ho havia fet poc abans 'La matança de Texas', dels monstres de la guerra del Vietnam. El que fa 'Bone Tomahawk' és donar profunditat de camp al clàssic de Wes Craven: tot allò que semblava idiosincràtic pren un nou significat quan es vesteix amb les gales d’un western; és a dir, quan projecta la violència en el si d’una comunitat –sigui la d’un poble que aspira a ser civilitzat, sigui la d’una família d’antropòfags– als orígens del mite americà.
L’òpera prima de S. Craig Zahler triga molt a convertir-se en 'Holocausto caníbal'. El que més sorprèn és que escalfi motors fent de la lentitud i la digressió les seves figures retòriques favorites. No som tan lluny de 'Los odiosos ocho', encara que Zahler respecta molt més les convencions formals del western que Tarantino. Després de tot, aquesta és la crònica d’un viatge a través dels espais oberts de l’infern, i les seves excentricitats sempre serveixen per reforçar el mestissatge de gèneres que Zahler deixa palès des del mateix pròleg. Hi ha una intenció esfereïdorament realista en com els personatges parlen i pateixen perquè el tercer acte del film pagui la pena. No es tracta de posar en relleu la seva xenofòbia perquè la pel·lícula no els enfronta amb l’Altre sinó amb l’Innombrable. És a dir, amb una versió atàvica d’ells mateixos.