[title]
“Els acudits m’han salvat la vida”. Això és el que afirma rotundament el protagonista de 'Bye bye Germany', David Bermann (encarnat per Moritz Bleibtreu), i el cert és que de raons no li’n falten. Presumptament, va sobreviure als camps de concentració guanyant-se el favor dels oficials nazis a còpia de fer bromes autoflagel·ladores sobre els jueus. Després va ser reclutat per entrenar l’ensopit sentit de l’humor del Führer –una versió políticament incorrecta d’'El discurs del rei' que mai es materialitza en pantalla–. I un cop acabada la guerra, Bermann decideix que la millor manera de guanyar-se la vida és enganyant els alemanys perquè comprin llençols a preu d’or. La tesi de 'Bye bye Germany' és, en certa manera, provocadora: explicar la devastada Alemanya de postguerra a través de l’humor (jueu) i la picaresca. Però l’audàcia dels personatges sembla crear remordiments al director, que fa mans i mànigues per compensar la burla amb uns elements dramàtics que estoven i fan previsible el relat.