[title]
Fa dues setmanes, l’estrena de 'Correspondencias' demostrava l’afinitat del cinema portuguès amb el relat epistolar. A la llista de cineastes com Rita Azevedo Gomes, Manoel de Oliveira, Pedro Costa i Miguel Gomes, que han utilitzat el motiu narratiu de les cartes per investigar els límits de la paraula filmada, s’hi afegeix ara Ivo M. Ferreira, que en aquesta pel·lícula esmicola la malenconia pròpia del caràcter lusità a través de la correspondència que un metge poeta, un Antonio Lobo Antunes molt abans de ser candidat al Nobel, manté amb la seva dona embarassada des del front d’Angola, als anys 70, quan Portugal encara abraçava la fantasia de poder continuar sent imperi colonial. El lirisme dels textos, impregnats de les llàgrimes de l’exili forçat i de l’absurd d’una guerra per una causa perduda, s’adiu amb el lirisme de les imatges, rodades en evocador i contrastat blanc i negre.
Potser el problema de 'Cartas de la guerra' és que la rima entre la veu en off i la seva traducció visual és massa consonant, com si no hi cabés l’experiència real de Lobo Antunes en l’escletxa que s’obre entre les seves paraules i les imatges que les representen. Com si la vida, en fi, bategués en un fora de camp que la pel·lícula, en la seva condició de manierista exercici d’estil sobre les relacions entre literatura i cinema, no acabés de saber invocar.