[title]
Diu el director, Bertrand Bonello, que tot és qüestió de casualitat. Que, esclar, com que 'L’Apollonide' passa gairebé tota en l’interior d’una casa de finestres tancades i llums tènues, és normal que tingui colors propers a la pintura. Ell pot dir el que vulgui, però no es pot parlar de coincidències; perquè, si 'L’Apollonide' destaca visualment, és gràcies a la mirada del seu director.
Ens situem a finals del segle XIX, en un prostíbul de luxe, on les noies conviuen, els clients van i vénen, i la mestressa fa front a un canvi d’època. Prostitutes que estableixen vincles afectius amb els homes que les visiten, clients que prometen una vida més enllà de les quatre parets de la casa i relacions purament carnals: 'L’Apollonide' no es planteja grans línies argumentals, perquè aquesta no és una pel·lícula de protagonistes. Per molt que destaquin alguns personatges –una de les noies, desfigurada pel seu amant i convertida en una mena de Joker femení–, el que prima és el retrat coral, d’un grup de dones, d’una època i, sobretot, d’un espai.
Bonello és tan capaç de recórrer a la més gran de les digressions com de mostrar el seu interès més didàctic a l’hora de descriure el temps que retrata. Una de les escenes més màgiques de la pel·lícula es construeix al ritme d’una cançó dels Moody Blues. Tenint en compte que 'L’Apollonide' se situa a cavall entre el segle XIX i el XX i que la banda es va formar als anys 60, resulta impensable que la música formi part del relat. Bonello, en canvi, s’encarrega de deixar clar que sí: mentre les noies ballen, la càmera es mou pels passadissos, s’allunya, a mesura que el volum de la música va baixant.
Tancada a pany i forrellat entre les parets de la casa de barrets, 'L’Apollonide' juga amb la sensació que estem davant d’un univers proper al fantàstic. Resulta fascinant la manera amb què el cineasta combina els suggeridors moviments, els colors intensos i la presència de personatges com la del rostre transfigurat amb el gust pel detall i per la representació (artística però fidel) de l’època. En el fons, 'L’Apollonide' és un retrat, un quadre, que sembla pintat a l’oli. –Violeta Kovacsics.