Churchill

A l'ombra del Brexit, sembla que el cinema troba necessari –i 'Dunkerque' n’és un exemple fantàstic– reivindicar la magnificència de l’Imperi britànic, fins i tot quan a aquest li dona per equivocar-se. 'Churchill' s’apropa a la Gran Figura Exemplar de la política anglesa del segle XX, lloant la seva lucidesa precisament a partir d’un error de càlcul: el seu convenciment que el dia D seria un fracàs, una carnisseria, un triomf per als alemanys. Coneixem, doncs, la grandesa de Churchill, interpretat per un Brian Cox amb ànima de Falstaff, a través de la seva vulnerabilitat, de les seves pors, dels seus traumes. És una bona idea, si no fos perquè la pel·lícula no sap separar-se dels tòpics carrinclons de l’'heritage drama', perquè dona voltes i més voltes sobre el mateix tema sense adonar-se que la tensió dramàtica està hipotecada per la Història i perquè, en fi, el que queda són les restes d’un telefilm didàctic, acadèmic i monòton. Llegint l’entrada de Churchill a la Viquipèdia n’hauríem tingut prou, de frases lapidàries i oratòria de baríton.