Cómo sobrevivir a una despedida

En els últims temps hem vist molts intents d'apropar el públic a les sales a través de la comèdia espanyola. L'espectador demana rialles, tons festius i superficials. I resulta estimulant que s'abordin pel·lícules des de la desinhibició total. En aquest sentit 'Cómo sobrevivir a una despedida' ho tenia tot per triomfar. Repartiment de luxe amb cares noves, referents americans de culte, bogeria i rauxa. Però s'ha quedat a mig fer. Li ha faltat grapa, transgressió, frescor, gràcia i, sobretot, un xic de joventut. El resultat és un film ancià i estrident, sense ritme ni nord, víctima d'un humor ranci, i d'una manera de construir personatges i situacions molt pobra. Percebo rastres d'autenticitat en les interpretacions de María Hervás i Brays Efe, però poc més. Quina llàstima, tu!