[title]
El cinema de no-ficció ha descobert en la vida a alta mar tot un univers amb regles pròpies pendent de ser explorat més enllà dels codis del realisme. L’any 2012 Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel van convertir a 'Leviathan' el que semblava una mera mirada observacional a la quotidianitat d’un vaixell de pesca en un film que confinava, a través de la ultraprecisió a l’hora de captar imatges i sons, amb el cinema de terror.
El cineasta català Mauro Herce, director de fotografia també de films com 'Arraianos', es va embarcar en un vaixell de càrrega, el Fair Lady, que transportava blat des d’Ucraïna fins a Jordània per travessar després l’Atlàntic fins a Nova Orleans. 'Dead slow ahead', el resultat d’aquest trajecte, té poc a veure amb un reportatge periodístic sobre el transport mercant o amb el típic documental estil National Geographic.
El títol de la pel·lícula correspon a un dels graus de velocitat d’un vaixell: en una cadència concreta ens anem submergint en un viatge per paisatges no sempre reconeixibles, com si ens moguéssim per una dimensió desconeguda del circuit mercantil capitalista. Herce filma el monstre d’acer que solca el mar com un espai propi del cinema fantàstic on explora noves visions, textures i escales, així com una relació insòlita de l’home amb la màquina. D’aquesta manera, 'Dead slow ahead' és una experiència més propera a la ciència-ficció al·lucinada que al documental realista.