Deadpool

Als anys 90, el guionista Fabian Nicieza i Rob Liefeld, dibuixant d’anatomies discutibles i hipertròfiques, van crear 'Deadpool', un personatge que esdevindria la personificació, humorística i salvatge, de les tàctiques amb què la indústria del còmic tractava de seduir els preadolescents que volien un tast d’emocions ‘adultes’. La seva versió cinematogràfica té la mateixa missió: introduir un gra de pebre en l’univers fílmic de Marvel. Ryan Reynolds es recupera del fiasco de 'Llanterna verda' disfressant-se d’antiheroi bocamoll, però la incorrecció política de 'Deadpool' resulta tan fastigosament programada com covarda (és la classe de film que, després d’un acudit sexista, s’afanya a fer-ne un altre que equilibri la balança). Ras i curt: la pel·lícula no és violenta i grollera perquè ho necessiti, sinó perquè aquests són els dos ítems que la posicionen en el mercat.