[title]
Si Alain Resnais fos viu, se li acabarien els aplaudiments. Perquè 'Del revés' no té res a envejar a 'Toute la mémoire du monde'. Si una pel·lícula d’animació es planteja com representar la Cova del Pensament Abstracte, incloses les seves fases d’evolució cognitiva, sense renunciar a connectar amb el públic infantil, emborratxat de formes i colors, ni a fer-se entendre entre els pares més melancòlics, que tindran més d’una raó –en línia amb el que s’ha convertit en una marca registrada del cinema de la factoria Pixar: el principi d’'Up' i el final de 'Toy story 3'– per deixar anar la llagrimeta, se li ha de donar la benvinguda.
L’objectiu de 'Del revés' no és gens menyspreable: dibuixar el procés de construcció de la identitat escoltant les emocions que li donen forma. La pel·lícula sembla 'El viaje de Chihiro' pensada per un psicòleg cartesià. La seva densitat conceptual –explicar el dolorós pas a l’adolescència d’una nena que ha d’aprendre que la Tristesa és tan útil com l’Alegria– està a punt de lligar-la de peus i mans, però, vista en una sala plena de nens, la seva capacitat per captivar la canalla és una contagiosa meravella.
Després d’una etapa en què la Pixar semblava haver baixat el nivell a què ens tenia acostumats amb títols com 'Ratatouille' o 'Wall-E', Del revés revela que l’animació digital, sempre tan preocupada pel fotorealisme, pot explotar tota la seva creativitat posant en escena idees abstractes i emocions intangibles, sent alhora didàctica i commovedora. Hi ha poques pel·lícules mainstream que s’atreveixin a innovar descrivint un procés tantes vegades vist al cinema com fer-se gran. És el 'Boyhood' de l’animació.