Detroit

A través d'un pròleg d’il·lustracions animades, 'Detroit' es retrotrau als temps de l’esclavisme per tal d’explicar l’opressiva situació de la població negra als EUA, i contextualitzar correctament els disturbis i la tensió racial que s’apoderà de Detroit l’estiu del 1967. El missatge que volen transmetre Kathryn Bigelow i el guionista Mark Boal és clar: la història no es pot compartimentar, sinó que pertany a un flux en constant moviment.

Després de la introducció, arriben els fets: l’autora de 'Li diuen Bodhi' ens mostra l’incident que va engegar l’espurna del caos –una batuda en una licoreria sense llicència–, i descriu la ràpida transformació dels barris afroamericans en una zona de guerra tancada per la policia i la guàrdia nacional, mentre uns diuen que semblava impossible que això passés a Amèrica, i altres recorden que al 43 ja van viure una situació semblant. En el seu camí cap a la concreció, Bigelow arriba fins al motel Algiers, escenari d’un brutal incident on les forces de l’ordre van maltractar físicament i psicològicament un grup de nois negres i dues joves blanques. En aquest punt, 'Detroit' es torna un 'thriller' sufocant que obre en canal el terrorisme d’estat, i la moral d’aquells que col·laboren de manera activa o passiva en la violència.

A diferència del que succeeix en altres pel·lícules que revisen les xacres històriques amb la tranquil·litat de qui creu haver deixat enrere la vergonya, les imatges d’aquest film bateguen febrils i al límit, parlant d’una realitat que està lluny de tenir final.