Donbass

Les estampes decadents de 'Krotkaya' (2017), l’anterior pel·lícula de ficció de Sergei Loznitsa, semblaven caricatures grotesques de George Grosz, pintades per un hereu de Dostoievski. Podríem dir que 'Donbass' n’és la seqüela realista. El director de 'Maidan' segueix obsessionat a obrir en canal una societat corrupta i violenta en el marc d’un conflicte, el de Rússia i Ucraïna, que és un dels innumerables forats de la vergonya europea. Ho fa dibuixant una mena de cercle de l’infern, a partir d’una estructura narrativa que lliga cada seqüència amb la següent en una ronda infinita i tancada en si mateixa. A la manera del clàssic de Max Ophüls, hi ha sempre un personatge que serveix d’anella perquè aquesta cadena de l’horror empresoni l’espectador. La creació d’una notícia falsa per demostrar un atac terrorista inventat per ser televisat té el mateix valor que un casament esperpèntic i que la humiliació pública, amb pluja de cops i escopinades, d’un pària per una improvisada colla d’ucraïnesos indignats.

Amb exemples semblants, no cal dir que ens trobem davant d’una pel·lícula-denúncia, i malgrat que Loznitsa utilitza un mètode que ens pot recordar el del cinema directe, que grava un tros de realitat en brut perquè el públic el digereixi amb ossos i tendrums, i la càmera d’Oleg Mutu mai no defalleix, ni rebolcada en el fang, el tremendisme d’algunes de les situacions ens fa enyorar una mirada una mica més humanista sobre el món. I arribem a la conclusió que, en definitiva, Sergei Loznitsa és més trampós del que intenta aparentar.