Dos más dos

L’estrena d’un títol tan inofensiu com és 'Dos más dos' es veu enfosquida pel fet de tractar-se d’una de les darreres pel·lícules que distribuirà Alta Classics. Honor (si és que se’n pot dir així) que no escau gaire a aquesta comèdia urbana, que transcorre en ambients de classe alta i pretén sacsejar el seu perfil sofisticat trencant el tabú de les relacions obertes i l’intercanvi de parelles. Diego Kaplan manté el sexe en un fora de camp permanent, perceptible només com a tema de conversa recurrent i font de comicitat oral, i troba el seu millor aliat en la perplexitat i resistència d’Adrián Suar a obrir-se a nous jocs eròtics. Però la capa d’escepticisme que el relat aplica a aquesta utopia de la libido destapa el conservadorisme (si no moral, sí cinematogràfic) del film, que semblava apuntar a les insatisfaccions i normes no escrites de la parella i s’acaba conformant a ser una història de banyes.