El dictador

El tema de la substitució d’un governant, normalment un dictador, per un doble ha donat molt de joc a la literatura i al cinema. Des del clàssic 'El presoner de Zenda', en clau d’aventures, passant per la comèdia agredolça d’'Espera’m' al cel, la tragèdia Kagemusha de Kurosawa o l’obra mestra de Chaplin amb un ‘Gran’ davant de la paraula ‘Dictador’, totes tenien en comú un argument que jugava amb la suplantació. Dic això perquè no tinc res a dir respecte al que explica aquesta nova pel·lícula del tàndem Charles/Baron, la tercera després de la sorpresa de 'Borat' i 'Bruno', que utilitza l’humor com a vehicle d’una crítica a les dictadures de nova planta que apareixen sota el paraigua de suposades democràcies. El problema és que aquest humor groller i pretesament incorrecte s’esgota gairebé als títols de crèdit i l’aclaparadora presència del personatge de Baron acaba per cansar quan els acudits deixen de fer gràcia. –Nuria Vidal.