El extraordinario viaje de T.S. Spivet

Fa un parell de dècades, quan la carrera de Jeunet s’enlairava i la de Terry Gilliam començava a jugar a la ruleta russa, bona part de la crítica convertia els seus estils, tendents a la hipèrbole, en germans bessons. Era una comparació precipitada i d’allò més fàcil, que ara ens esclata a la cara amb 'El extraordinario viaje de T.S. Spivet', que podria considerar-se la versió Disney de 'Tideland'. Citem una de les obres més maleïdes de Gilliam perquè també estava narrada des d’un punt de vista infantil, aspirava a ser pur Americana i s’articulava al voltant d’un trauma. Però l’exuberància de la posada en escena de Jeunet, que fa brillar el 3D, no té res a veure amb el neogòtic: la lluminositat del film coŀlideix amb la tristor del que explica, i fa la impressió que el cineasta francès posa el complex 'Amélie' per sobre de les necessitats de la trama.