[title]
Amb l’elegància en la posada en escena que acostuma a enlluernar el fan del cinema asiàtic, 'El gran golpe' podria considerar-se un oportú 'remake' de la saga d’'Ocean’s eleven'. Amb un personatge menys que al film de Soderbergh, les mateixes rèpliques sarcàstiques i idèntics escenaris (un casino, ara a Macau) i esperit lúdic, aquest 'heist film', que es va convertir en el més taquiller de la història del cinema coreà, es troba amb un obstacle difícil de salvar. Quan pretén que les relacions entre determinats personatges –pensem en la traïció del passat que marca el nou vincle entre Macao Park i Pepsee, que va acabar amb l’empresonament d’aquesta; o la sobtada passió entre Chen i Chewingum, que es resol, això sí, amb una de les millors escenes de la pel·lícula, un brutal accident de cotxe que és tota una sentida declaració d’amor– prenguin una certa entitat dramàtica, és massa tard.
'El gran golpe' és tan frívola i dispersa, i està tan preocupada per entortolligar la descripció del robatori del diamant Tiffany, que val 30 milions de dòlars i està cuirassat per una gimcana de trampes, que és incapaç de crear cap empatia pels seus pinxos, entre vulgars i sofisticats.
El projecte de Soderbergh era construir un gran castell de naips, una macroestructura narrativa sostinguda en el buit, levitant entre el film familiar i la broma autoconscient. Era, t’agradés més o menys, un experiment disfressat de cinema comercial: films sobre el no-res; films, com diria Godard, “sans histoire”.
Choi Dong-hoon complica més la trama principal, l’adorna més amb canvis de to i de registre –l’humor coreà és tirant a marcià–, però es doblega completament a les exigències del gènere. 'El gran golpe' és un film dissenyat per arrasar en el mercat local, amb les lògiques diferències culturals que això comporta. Per molt que els coreans hagin après a treure luxós profit dels mitjans de producció, fent que la factura del film no tingui res a envejar a les superproduccions ianquis, el barroquisme innat del cinema d’acció asiàtic i una total manca de sentit de l’excés fan que no sigui un plat per a tots els gustos. Pur entreteniment però també objecte volant no identificat.