[title]
László Nemes resol d’una manera prou intel·ligent l’ètica de la representació de l’esdeveniment més abjecte de la història del segle XX. A tots aquells, amb el Claude Lanzmann de Shoah com a líder d’opinió, que reivindicaven la paraula com l’única manera de fer visible els horrors de l’Holocaust, 'El hijo de Saúl' els ofereix un altre camí: un rostre, un clatell, els límits desenfocats de l’enquadrament i el fora de camp sonor.
N’hi ha prou? I tant, perquè hi ha el respecte pel qui mira i pateix enmig de les càmeres de gas, els cadàvers, la revolta, la possible fugida i un acte que és el darrer que comet algú que es considera un mort vivent per ser humà, encara que sigui una mica, i a costa de tot i de tothom. Escrivint sobre 'El hijo de Saúl' se’m posa la pell de gallina.