[title]
La imatge d’aquells autors de còmic que tendeixen a presumir de com de reals i psicològiques són les seves històries sempre m’ha fet badallar. Sí, ho sabem, Spiderman i Batman no són altra cosa que fills conflictius de pares problemàtics. Però és més difícil fer aquestes afirmacions en el cas de la història de Superman, fins i tot quan el productor és el regenerador de Batman Christopher Nolan. Què pot tenir de real la història d’un nadó modificat genèticament i facturat cap a la Terra en una càpsula, des d’un planeta anomenat Krypton?
No sorprèn que 'El hombre de acero' soni alhora tradicional i moderna, un pacte a mig camí entre el model circumspecte i meditatiu de Nolan i l’estil buscabregues que Zack Snyder ha implantat en pel·lícules com '300' i 'Sucker Punch'. 'El hombre de acero' té grapa, nervi i gràcia, encara que rellisqui en un d’aquells clímax dilatats a 45 minuts de metratge on no hi ha més que explosions i lluites, on el seny desapareix i la ciència- ficció treu el seu costat més repetitiu i tediós.
La pel·lícula comença amb un llarg preàmbul on ens expliquen com Jor-El (Russell Crowe) envia el seu fill Kal a la Terra, just quan el seu món està sent destruït, i on també ens expliquen com el malèfic General Zod (Michael Shannon, excel·lent dolentot) ha estat desterrat. És en aquest preludi, i al final de la pel·lícula, quan Snyder treu el seu costat més barroc: primer, il·lustrant sobre les estranyes ciències de Krypton i, després, recreant-se en la brutal i previsible pallissa Superman vs. Zod.
És en la molla, moment posterior a Krypton i previ a l’escaramussa, que la pel·lícula treu el seu millor pols. Henry Cavill és una excel·lent decisió de càsting per a Clark Kent, sòlid, robust, anònim. És un pobre heroi de vint-i-tants poc familiaritzat amb els seus poders. Més que guiar-nos a través de tota la seva vida, Snyder explica la història de Kent buscant els vincles del present amb el passat, l’origen de les seves vestimentes i posant a prova les seves habilitats, amb algun petit salt enrere cap a la seva infància. Menció especial mereix la periodista Lois Lane (Amy Adams), molt diferent de la de Margot Kidder, que contribueix a polir la pel·lícula de diatribes psicològiques excessives i convertir-la en pura acció.