[title]
No és el típic film de postguerra. Tampoc l'habitual èpica política al voltant de les vicissituds del Partit Comunista des de la victòria de Franco fins als nostres dies. El to adoptat per Pablo Llorca –un cineasta en constant renovació, un dels més lliures de l'Estat– va de la senzillesa més extrema a una enlluernadora capacitat de síntesi, tant d'esdeveniments com de registres: el film polític deixa pas a l'odissea espiritual d'un militant i finalitza en la constatació d'un fracàs col·lectiu. Però Llorca no moralitza ni dogmatitza. Es mira les situacions i planteja solucions des de la perspectiva d'aquells homes. Humil davant del material, amb pocs mitjans i desbordant imaginació, ofereix un mosaic d'emotius retrats. I ens demana que ho veiem tot amb la mateixa simplicitat.
–Carlos Losilla.