[title]
Les comparacions són tan odioses com inevitables. No seré el primer ni l’últim que digui que amb el record d’'Un déu salvatge' encara fresc, 'El nombre' té un gust un pèl descafeïnat. On Polanski no perd els 'crescendos' ni un sol segon, el globus de Delaporte-De la Petelliére té una fuita que, a batzegades, el va desinflant. El problema no és del text, que ha rebut el vistiplau dels feligresos de l’escena internacional. Però aquell diàleg a cinc bandes, àcid i políticament incorrecte, perd força davant de les càmeres, i quan un tema porta més de deu minuts al braser el joc frena en sec. El pecat: massa teatre i poc enginy cinematogràfic. Tot i això té moments hilarants, de comèdia ben facturada, alliberada de les estretes cotilles que acostumen a cenyir les pel·lícules taquilleres a França. Llàstima que a còpia de miralls argumentals sigui tan difícil oblidar el flat del precedent. Recordeu l’hàmster que John C. Reilly abandonava al carrer? Aquí hi ha una història similar, amb un cadell ofegat.