El pacto

Una obsessió recorre el cinema nord-americà des de fa dècades: la venjança. D’'Els sobornats', de Fritz Lang, a 'El pacto', de Donaldson, la justícia puritana inspirada en l’Antic Testament –“ull per ull, dent per dent”– obeeix, primer, a una qüestió personal: qualsevol ofensa o abús només es pot netejar amb sang... I, en segon lloc, a una raó política: quan la llei, el Sistema, no pot defensar-te, has d’actuar pel teu compte... 'El pacto' va més enllà i planteja la creació d’una organització clandestina de vigilants o justiciers fora de la llei, que fan la feina bruta... A més dels temes esmentats, el complex de culpa, la paranoia i el fantasma de l’11-S, donen certa consistència a aquest producte de sèrie B amb 'look' modern (la fredor de la imatge digital) i actors que fan el que poden amb els seus papers (Nicolas Cage & Guy Pearce). 'El pacto' no és dolenta, és insuficient i un pèl covarda: podria haver estat la 'Cadena de favors' dels néts de Charles Bronson i, a la fi, esdevé un telefilm amb moral. –Antonio José Navarro.