El País de las Maravillas

És estiu a la Toscana. Una família d’apicultors tracta de mantenir viva la seva economia apostant per un cultiu tradicional i rebutjant la industrialització. Tenen quatre filles, i la Gelsomina i la Marinella, les més grans, es diverteixen fent coreografies còmplices; com si les nenes de 'Cría cuervos' canviessin Jeanette per la radiofórmula italiana. El pare, en Wolfgang, té un geni furibund, però estima la seva família amb vehemència, i somnia regalar-los un camell. La mare, l’Angelica, n’està farta i vol fer les maletes. La Cocò, la germana del pare, viu amb ells. A vegades sembla la més sensata, i d’altres li agafen rampells de sonada. També hi ha un jove delinqüent en procés de reformar-se a qui Wolfgang agafa com a pupil, potser per suplir el fill que mai no ha tingut. Ah! I Monica Bellucci, presentadora del concurs 'El país de les meravelles', que busca la família més autèntica i rústica de la regió...

'El país de las maravillas' carrega el pes de molts personatges, i també infla el pit per respirar el mateix aire de neorealisme màgic que el Fellini de 'La strada' (en aquest sentit, el nom de la nena protagonista resulta una pista inequívoca). Tot plegat potser és massa per a una pel·lícula que se’ns presenta gràcil com si estigués a punt d’alçar el vol. Quan Alice Rohrwacher s’enganxa a la Gelsomina tot flueix, fent que la mirada de l’espectador es trobi amb les emocions contradictòries d’aquesta nenaadolescent. Però quan els personatges es disfressen per evocar l’antic imperi etrusc i les ombres es posen a ballar en somnis, l’esperpent i la bellesa adquireixen un sabor espès, forçat; com si la directora hagués volgut estirar el relat per incloure aquestes imatges a qualsevol preu. La màgia s’aparta, però Rohrwacher finalment aconsegueix deixarnos el regust de dos instants d’alè misteriós: les abelles sortint de la boca de la Gelsomina, i un final on la vida s’esvaeix mitjançant un simple moviment de càmera.