[title]
El cinema sud-americà sembla capficat a demostrar que és tan capaç de produir pel·lícules independents, plenes de pausa i centrades en una certa quotidianitat (com les de l’argentí Lisandro Alonso) com de construir un imaginari proper al cinema de gènere. La premissa d’'El páramo' resulta fascinant: un grup de soldats arriba a un paratge abandonat, on en comptes de la guerrilla hi ha una noia i una sèrie de fets estranys. La idea és barrejar els gèneres, el bèŀlic i el terror, però la combinació entre els dos gèneres brilla més sobre el paper que sobre la pantalla. Hi sobresurt el paisatge, amb els seus grisos fruit de la tecnologia digital. –Violeta Kovacsics.