[title]
Si l’advocat James Donovan i l’empresari Oskar Schindler s’haguessin conegut en un bar de Berlín Occident, s’haurien fet amics amb un cigaló. Tots dos ocupen un lloc similar en el panteó de l’heroi spielbergià, tan sensible als idealistes que, contra tot pronòstic, són capaços de jugar-se la pell per salvar les víctimes de la dictadura de les institucions. Per Spielberg, les pàtries no compten, només les persones. I encara que Schindler tenia l’aura més mítica que Donovan, que passa per traïdor quan només compleix amb el seu deure, i que Tom Hanks, esplèndid, interpreta accentuant la seva condició d’home de família corrent que s’adapta d’allò més bé a les situacions extraordinàries, és evident que les simpaties de Spielberg, encara que sembli estrany, no fan costat precisament als ombrívols caps visibles del sistema.
No cal, però, fer una lectura política d’'El puente de los espías' per gaudir-la. Només cal deixar-se emportar per la torrencial força d’un narrador de pura raça –mireu el pròleg, gairebé sense diàlegs, tota una lliçó de cinema clàssic–, combregar amb el seu joc premeditadament retro –impossible imaginar una pel·lícula que s’enorgulleixi més d’estar passada de moda– i acceptar com a marques d’autor la ingenuïtat d’algun puntual desviament argumental i la innocència amb què retrata la noblesa d’esperit del seu protagonista. Les escenes d’acció es poden comptar amb els dits d’una mà, però les negociacions d’aquest heroi quotidià, que han de durar el que dura un refredat (que en són, d’hàbils, els Coen en el guió), són tan apassionants que et claven sense esforç a la butaca.