El último Elvis

Cine, Drama
3 de 5 estrelles
El último Elvis

Time Out diu

3 de 5 estrelles

S’ha invocat el cinema d’Aki Kaurismäki per definir el to d’'El último Elvis', però aquest crític pensa que el mètode d’Armando Bo està als antípodes. Per molt que la notable interpretació de John McInerny sigui sòbria i melancòlica, el personatge que interpreta sigui un perdedor en majúscules i la posada en escena destaqui la decadència dels ambients pels quals transita sense obviar les notes de color, hi ha un element que els separa, i és el sentit de l’humor. És una qüestió de distàncies: Kaurismäki pensa que la condició humana és, en tota la seva tristor, còmica, i en aquesta comicitat troba la seva dignitat, i Bo observa el seu personatge sense ni un somriure als llavis, perquè és la seva bogeria la que li sembla entranyable. Perquè és la falta de distància que Carlos manté amb el seu ídol el que posa en marxa el relat.

Es nota que Bo ha treballat per a González Iñárritu, perquè en certs moments la mirada cap a tan excèntric personatge és un pèl condescendent, i es passa de la ratlla en el seu fracàs. La pel·lícula guanya força i interès no quan examina la manera, un tant peculiar, amb què Carlos vol recuperar els vincles amb la seva filla, sinó quan insisteix a navegar en les ambigüitats d’una obsessió de la qual desconeixem més motivacions que la de construir una fantasia que salvi el personatge de la seva crua realitat. Si Carlos només mira per televisió concerts i entrevistes amb Elvis Presley, si es vol engreixar per assemblar-s’hi, és perquè la transformació definitiva, per més ridícula que sigui, l’ajudarà a alliberar-se de la seva frustració.

Si Carlos, vestit d’Elvis, hagués cantat com un dels pitjors concursants d’'Operación triunfo', el resultat hauria estat desastrós. Ben al contrari, clona la veu i els gestos d’Elvis amb convicció, estima el seu públic, s’anima als escenaris, per molt que siguin el d’un bingo de barri o el d’una depriment residència d’avis. És a dir, Carlos podria haver estat una estrella, i és en aquesta potencialitat en què Bo busca l’empatia amb l’espectador. I la troba també gràcies a McInerny, que s’entrega amb determinació a viure la fantasia sense horitzons del seu somiatruites.

Publicat

Detalls

Detalls de l'estrena

Repartiment i equip

També t'agradarà