[title]
He de reconèixer que aquesta mena de conxorxa gavatxa per retratar l’envelliment de Catherine Deneuve em sembla, fins a cert punt, curiosa. Passava a Les bien-aimés de Cristophe Honoré, simpàtica paròdia d’'Els paraigües de Cherbourg' i altres musicals de Demy de primera etapa, i passa en l’última d’Emmanuelle Bercot, una de les cineastes partícips d’aquell despropòsit que es deia 'Los infieles'. I he de reconèixer, també, que em fa gràcia que 'El viaje de Bettie' comenci amb una de les seves fotos de joventut, d’aquells temps de sílfide exuberant, de dona ingènua de Rappeneau, de Venus de Buñuel. No es pot ser més obvi, però accepto la conya, i ric. El que m’irrita més és trobar- me la 'grande dame' convertida en una senyora xandallera, ploramiques, desorientada i amb olor de suat, que va errant de poble en poble buscant tabac. No hi ha res pitjor que el clixé. Si hem de fer conyes sobre l’edat dels mites, sisplau, que sigui amb una mica d’elegància.