[title]
Des de la llunyania, què busquen aquests homes? En temps real, condemnats a un esfereïdor pla general, es mouen per un paisatge àrid que es va enfosquint, només il·luminat pels fars de la patrulla de cotxes que el creua sense esma. El macguffin de la trama és un cadàver. I durant més d’una hora de metratge, un fiscal, un metge, uns quants soldats i dos sospitosos que no recorden on han enterrat el cos de la víctima devoren la nit per trobar-lo. Molt aviat entendrem que no importa que el trobin o no, o que els culpables ho siguin de debò: com al David Fincher de Zodiac, a Nuri Bilge Ceylan li interessen més el procediment i l’anàlisi psicològica dels personatges que se’n deriva. El cadàver és una ombra, un fantasma que embruixa les belles composicions en format panoràmic d’una pel·lícula pertorbadora.
I tant que l’avorriment treu el morro entre els matolls de la província d’Anatòlia. Ho fa, però, de manera coherent, no només perquè l’obra del cineasta turc –o almenys la que coneixem a Espanya, de Lejano a Tres monos, passant per Los climas– representa una oceanografia del tedi, sinó perquè el seu darrer film prefereix la deriva a la síntesi, el desviament a la línia recta, la descripció de les rodalies d’una quotidianitat laboriosa i rutinària més que la recerca d’una resposta definitiva a les estupideses de la vida. Quan la càmera de Ceylan s’atura i la road movie es transforma en l’estudi anatòmic d’un error de càlcul –quan apareixen en escena les dones per fer-nos entendre que potser tanta feina ha estat en va–, subratlla sense estridències que aquesta faula un punt opaca podria haver estat imaginada per Ionesco.
En una lectura més superficial, la pel·lícula descriu la tristesa infinita que hi ha darrere la burocràcia d’un delicte comès per dos borratxos, la maleïda boira que envolta una mort inesperada. En una de més profunda, Ceylan crea una atmosfera malsana per demostrar que tota veritat és relativa, sobretot quan l’únic que volem fer és acabar la nostra feina i deixar que el món rodi al seu ritme.