Fin

'Fin' no és la pel·lícula que sembla. Vull dir que esperem trobar-nos amb una proposta d’aquestes que volen que el cinema espanyol sigui com el nord-americà i no es tracta d’això. És cert que hi ha l’obsessió pel gènere, en aquest cas una mena de ciència-ficció sense gaire ciència i molta ficció, i també per l’acabat tècnic, cada cop més mimètic respecte a Hollywood. Però també és veritat que Torregrossa, en el seu primer llarg, juga a dues bandes: d’una banda, la crònica generacional; de l’altra, un cert impuls per anar més enllà de les regles del fantàstic com a tal. Gairebé mai no ho aconsegueix, encotillat com està per les línies de producció. Però proporciona apunts estimables que, ai, es queden en moments aïllats.

Pel que fa al retrat d’un grup de senyors i senyores que ja no faran els trenta, 'Fin' resulta tímida i finalment tòpica. Els diàlegs (deguts en part al mateix guionista de 'Lo imposible') provenen de la pitjor tradició costumista espanyola i les eŀlíptiques relacions que s’apunten provoquen més el badall que el misteri que persegueixen. Quan s’endinsa en la seva part metafòrica (estranys esdeveniments com a reflex de la incomunicació), Torregrossa ja no és a temps de canalitzar el relat cap a conclusions més complexes, i l’ambigüitat esdevé més aviat confusió. En aquest sentit, 'Fin' és una pel·lícula que vol ser moltes coses i mai no sap on va, es dispersa infinitament en camins dissímils mai prou treballats per exercir la fascinació que pretén.

Què queda, doncs? Una certa atmosfera, un cert clima d’angoixa que prové més aviat d’intervencions puntuals del director que d’una visió de conjunt. Hi ha, per exemple, una escena en què un ramat d’ovelles gairebé despenyen els protagonistes per un precipici. Hi ha un lleó que apareix en mig d’aquesta apocalipsi en què els éssers humans desapareixen després del que sembla la fi del món. Són imatges poderoses, que donen una idea del que hauria pogut fer Torregrossa amb una mica més d’empenta i llibertat. Són també petites mostres d’un univers peculiar, d’una voluntat de trencar amb les convencions i deixar que el relat respiri. Però són igualment les alarmes d’una impotència. –Carlos Losilla.