Francofonía

'Francofonía' vindria a ser el contraplà d’'El arca rusa'. No només perquè parteix de l’espai d’un museu per reflexionar sobre l’esdevenir de la Història –ara el Louvre, abans l’Ermitage– sinó perquè Sokúrov construeix la seva meditació oposant el collage 'free-style' al rècord Guinness d’aquella presa única de 90 minuts que va marcar un abans i un després en el cinema contemporani. La Història és, doncs, una cosa i la contrària, una sola manifestació del tsunami del temps, que només pren forma quan l’Art li dóna sentit.

“Quan els homes moren, es converteixen en Història. Quan les estàtues moren, es converteixen en Art. Aquesta botànica de la mort és el que anomenem cultura”. Les paraules que inauguren 'Les statues meurent aussi', escrites per Chris Marker l’any 1953, ressonen a través d’aquest film que, des d’un vaixell de càrrega ple d’obres d’art amenaçat per la mala mar fins al Louvre de l’ocupació nazi, amb visites guiades per part de Napoleó Bonaparte i Marianne, el símbol de la República, examina una cultura, l’europea, que sembla no aixecar el cap de les cendres d’una crisi permanent. La vitalitat lúdica de 'Francofonía' apaivaga el pessimisme de les reflexions, que es manifesten en un popurri de formats visuals i narratius unificats per la veu en off crepuscular de Sokúrov. Rere les ambicions macrohistòriques del discurs d’aquest exemplar film-assaig, el cineasta rus no oblida, com Marker, que tot pensament ha de generar una emoció. Per això, més enllà d’un recorregut transversal per la història del Louvre, també és la crònica d’una amistat entre dos homes confrontats per la seva ideologia i units per amor a l’Art.