Frantz

Pot semblar que 'Frantz' escriu un punt i a part en la filmografia de François Ozon, però només és un miratge, el miratge definitiu en una pel·lícula sobre els secrets i les mentides com a motor del món. Com 'Bajo la arena', que continua sent la seva obra mestra, està organitzada al voltant d’una absència, d’un fantasma. Com 'La piscina' o 'A la casa', és un trencaclosques on el joc amb les aparences, i la fascinació pel que amaguen, es reflecteix en personatges enigmàtics i oblics. Ens pot confondre l’aspecte neoclàssic de relat d’època, en blanc i negre, i el seu sobtat romanticisme, que xoca amb la fredor elegant de la forma. És una manera d’oferir-se com a contraplà a 'Remordimiento' (1932), d’Ernst Lubitsch, pel·lícula que partia de la mateixa obra de teatre: si aquella se centrava en el personatge del jove francès que viatja a Alemanya per expiar el seu sentiment de culpa, 'Frantz' prefereix escoltar com els alemanys, els perdedors, comencen a tancar files contra qui veuen com un intrús, un estranger, i contra aquells que l’acullen amb afecte. Perquè sí, 'Frantz' és un film sobre la intolerància, sobre l’efervescència dels nacionalismes, sobre el que està passant ara, però també és una commovedora història d’amor.