[title]
“Ni naixem ni morim. Ni som vells ni joves”. Són les darreres paraules de Bastú, la dona de 81 anys que esdevé l’epicentre de 'Girimunho', mentre, d’esquena a la càmera, es banya els peus a la vora d’un riu de color plata. El lloc té alguna cosa d’estació final, de limbe o paradís, i representa un estat emocional que la pel·lícula, en la seva delicada modèstia, ha buscat durant tot el metratge, situant-se en aquell espai que està entre les imatges, que es resisteix a ser documental i ficció, que vol ser retrat de la tradició però també de la modernitat que l’amenaça, que fa del realisme màgic el seu millor mitjà d’expressió.
De vegades sembla que els directors d’aquest singular híbrid siguin reencarnacions de Jean Rouch, perquè 'Girimunho' està molt atenta a les cançons i les rondalles dels nadius de São Romão, al ritme dels seus costums i la seva vida quotidiana. No hi ha, però, la urgència del 'cine trance' rouchià, l’obsessió per captar les vibracions d’una cultura aliena des de l’ull de l’huracà. 'Girimunho' prefereix el pla fix i la composició pictòrica: moltes de les escenes d’interior claven els clarobscurs de 'No quarto da Vanda', i els enquadraments semblen portar la marca registrada de Pedro Costa. Si no fos per la singularitat de la seva heroïna, insòlita iaia coratge, les improvisacions de la qual acostumen a posar de peus a terra qualsevol derivació fantàstica, faria la impressió que hem vist massa vegades aquest film en els darrers temps.
La Bastú s’enfronta a la pèrdua del marit amb esperit positiu. Sap que la mort la ronda, però no vol que els néts es quedin a viure amb ella per compassió. Hi ha tanta veritat, tanta saviesa popular, en com es queixa per pelar una carbassa o en com fa broma amb l’amiga octogenària Maria do Boi, que, sense esforçar-s’hi, la seva presència il·lumina una pel·lícula massa derivativa. Si la Bastú no existís, el cinema l’hauria d’haver creat. Lluny de ser una relíquia d’una cultura en perill d’extinció, demostra que 'Girimunho' parla amb l’idioma de la terra mullada, la feina domèstica, el pes atàvic de la vida. Parla amb la veu d’una dona que no necessita grans gests per fer-se escoltar: la seva existència la converteix en mite. –Sergi Sánchez.