Habemus Papam

El Papa ha mort i els cardenals es reuneixen al Vaticà per escollir-ne un altre. Però el nou representant de Sant Pere a la Terra té un problema. Pres d'un atac de pànic, se sent incapaç de sortir al balcó per saludar els fidels congregats a la plaça. Com a mesura desesperada, els cardenals truquen el psicoanalista més famós d'Itàlia, un ateu reconegut... Sempre atent a les crisis personals o alienes, Nani Moretti ha assegut al seu divan cinematogràfic el Partit Comunista a Palombella rossa, les famílies de fill únic a Caro Diario, les esperances i pors davant una nova vida individual i política a Abril, i el mateix Berlusconi i la indústria del cine a Il Caimano. Ara s'endinsa a les cambres privades del Vaticà. Per clavar-hi queixalada?
El primer que sorprèn del nou film de l'italià és que no respon, a priori, al model de pamflet anticlerical que la majoria s'esperava. Moretti aplica un registre de comèdia italiana de tota la vida al retrat de la reunió dels homes més poderosos de l'Església. Humor blanc per presentar els cardenals com uns vellets entranyables que, en lloc de dedicar-se a les intrigues vaticanes, lluiten per combatre els mals propis de la tercera edat. Profundament humans, i alhora allunyats dels problemes del món real, tant ells com el psicoanalista a qui presta el seu rostre Moretti passen l'estona muntant una lliga internacional de voleibol per continents. S'ha estovat, doncs, el cineasta italià? Ni pensar-hi. En lloc de recórrer a la sàtira frontal, Moretti es decanta per la ironia subtil.

En aquest Vaticà tancat que funciona per pura inèrcia litúrgica, el nou vicari de Crist, ai las, no s'hi troba còmode i decideix fugir. El Papa de Moretti, a qui dóna vida el Summe Pontífex de la interpretació Michel Piccoli, ronda per Roma. Però no amb la vocació populista d'Anthony Quinn a Les sandàlies del pescador sinó com aquells personatges rossellinians que es deixen erosionar per la realitat. El Papa retroba la vocació juvenil d'actor per adonar-se de la dificultat d'encarnar el paper d'agent de Déu. I el discurs final demostra com Moretti ha acabat desarmant l'Església amb més eficàcia que si hagués optat per l'artilleria típica d'un menjacapellans. –Eulàlia Iglesias.